PARADOX PARADE
DAURRODÓ II
Paradox Parade és una nova versió d’alguns dels materials escènics i propostes visuals de la primera versió de Daurrodó, re-creats per a l’espai Taller Chullima en el marc de la Biennal de l’Havana (14 1 16 d’abril) amb actors i ballarins del col.lectiu Danza Contemporanea de Cuba, dirigits per Joan Baixas i el seu equip.
Una desfilada de paradoxes, incompatibilitats, antilogies, contrasentits, absurds i contradiccions que remet a Daurrodó, els artistes proposen un diàleg entre el passat industrial del Taller Chullima amb la capacitat d'improvització d'un grup de joves actors i artistes locals amb propostes objectuals i visuals al voltant d'aquestes paradoxes quotidianes tan evidents i properes que resulten opaques: els diners, les banderes, la comunicació, la identitat personal, l'ordre social.
Paradox-parade (Daurrodó II) es desenvolupa en petites accions simultànies.
El públic a través d'aliatges en moviment amb els objectes i els actors, s'endinsa en una experiència sensorial i cognitiva de la realitat contemporània i els seus consensos i controvèrsies. (L.N.)
 |  |  |  |  |
|---|---|---|---|---|
 |  |  |  |  |
 |  |  |  |  |
 |  |  |  |  |
 |  |  |
Com va arribar Paradox Parade a l'Habana
Vaig trucar a la porta de Cildo Meireles i li vaig dir que venia a robar i ell em va obrir la porta i em va dir "passa, benvingut". Era l'any dos mil dotze i jo desitjava obtenir la seva complicitat en un projecte escènic amb el qual pretenia fer un fort gir a la meva feina. Caminava preocupat per tràgics temes del món, l'ascensió del terrorisme, els tripijocs del capitalisme després de la crisi econòmica i el creixement de la política de la por. Al mateix temps, també caminava sorprès per assistir a la millora d'alguns temes que semblaven bíblics com el creixent accés de milions de persones a l'educació, la sanitat, la democràcia. El món em semblava, i em sembla, com una gran paradoxa. Sembla que com millor van algunes coses, pitjor van altres, serà la termodinàmica o serà la maledicció bíblica, no sé.
Per endinsar-se al reconeixement de les paradoxes, ningú com Meireles.
En la seva obra, la seva sàvia mirada, la seva refinada elegància i senzillesa, la seva joiosa creativitat, ens ajuden a caminar per aquest complex món de la globalització construït a base de paradoxes i contradiccions. Aprendre a conviure amb aquestes paradoxes i contradiccions, preservant al mateix temps una mirada crítica sense resignació i sense abaixar la guàrdia, forma part del llegat que aquest brasiler escampa generosament pel món. Amb Meireles el món i les persones s'apaivaguen i s'entenen una mica. L'art sense temps, la poesia.
Amb la seva acceptació, el furt es va convertir en canibalisme, llegint tot el que s'havia escrit sobre el seu treball (especial importància pel text del seu col·lega Frederico Morais) i pelegrinant visites a les seves obres a París, Londres, Milà, Hèlsinki, Sant Giminiano, Barcelona i Madrid. Ell assistia als meus deliris amb amabilitat, responent a les meves preguntes amb precisió i, sobretot, explicant històries. Totes les obres de Cildo van acompanyades d'històries, reflexions, vivències, és un gran narrador d'històries.
Després, ja posats en la realització del projecte, vaig regurgitar tot aquell material en l'espai d'assaig i els hi vaig oferir als actors. Jo només feia de pont, l'espectacle es va anar creant donant vida a aquells objectes, materials, misteris i paradoxes que Cildo proposava i que els actors assumien.
Ara, a l'Havana, a la Biennal'19 i al taller Chullima, un altre grup d'actors dona una nova vida a aquestes paradoxes, benvinguts germans!